A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil

Aquest poema titulat ‘’A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil’’ pertany a l’autor tortosí Francesc Vicenç Garcia (1582-1623),  poeta i eclesiàstic català del segle XVII i un dels màxims  exponents de la literatura barroca.

La seva obra es divulgà majoritariament a través de fulls solts i no fou impresa fins desprès de la seva mort (1703) amb l’harmonia del Parnàs.

La seva fama es fonamenta, sobretot en l’humorisme exagerat que fins i tot passa per burla i per una certa tendència a l’escatologia. Tot i així Francesc també escriu sonets amb un gran lirisme com aquest que estem analitzant i gràcies aquest gran registre ha estat relacionat amb el conceptisme.

Quant a l’estil i el llenguatge, cal observar que aquest poema està escrit en català una de les llengües en què Francesc escrivia i s’ha de tindre en compte que en aquesta època els autors castellans dels segles imposaven els models literaris de prestigi i per tant el català estava de banda. Va ser criticat per alguns autors de l’època i va ser acusat de castellanitzar la literatura catalana i de propiciar el període de la Decadència.

Aquest poema, com ens indica el títol, parla d' una dama que es pentina els cabells en un terrat amb una pinta de marfil mentre l’autor, que està enamorat bojament d’ella, l’observa des de lluny amb l’esperança que ella també s’enamori d’ell. Per tant el tema de la composició

podríem dir que és l’amor. En aquest sonet, l’autor utilitza els procediments propis del barroc, com són la utilització de figures retòriques complexes com les metàfores i  es basa en un dels trets més característics de l’estètica barroca, el contrast.

En aquesta composició podem veure diferenciades dues parts. La primera part comprèn els dos primers quartets on a la primera estrofa veiem que la bella Flora, la dama, es pentina els cabells negres com l’atzabeja amb una pinta de marfil i presenta un desordre en l’estructura sintàctica, per tant, estem parlant d’un hipèrbaton que ocupa tota l’estrofa i fins i tot tota la composició.´Per dir-nos que els cabells d’or, referint-se als cabells rossos, tenen enveja dels negres (atzabeja) utilitza una  personificació, ja que els cabells no poden tenir enveja i que els cabells siguin d’atzabeja és una metàfora. Tot junt també es podria classificar con un text hipérbolic ja que esta molt exagera i fins i tot  pot semblar inversemblant.

Segons el tòpic literari “descriptio puellae” o ‘’donna angelicata’’, la dama havia de ser rossa, en canvi la dama que ens presenta l’autor és completament morena. També hi podem observar com el tòpic literari del “locus amoenus” no es compleix ja que la situació transcorre en un simple terrat sense contemplacions ni luxes

A la segona estrofa podem apreciar un contrast entre el color blanc i el color negre. El color blanc està representat a través del coll, les mans i el marfil de la pinta, en canvi el  color negre representa els cabells de la dama.  Aquesta lluita entre els contraris forma una metàfora. Un altre exemple de metàfora amb un hipèrbaton seria ‘’Entre ells la pura neu se descobria’’.

La segona part de la composició podríem dir que són els dos últims tercets que es veuen diferenciats per la intervenció de veu poètica. Al primer tercet apareix el jo poètic i ens mostra que a partir d’ara parlarà d’ell i dels seus sentiments i ens explica com queda meravellat mentre contempla el dolç combat que tenen la pinta amb els cabells negres de la dama. Pel que fa al combat  trobem una  figura retòrica anomenada oxímoron ja que  un combat mai pot ser dolç.

Per finalitzar a l’últim tercet del poema, el poeta mostra l’angoixa ‘’Que lo cor, enamorat, se m'alterava’’ que sent al contemplar el combat i vol parar -lo  ‘’I, temerós de alguna gran desgràcia de prendre'ls tregües ganes venien’’.

Pel que fa a la mètrica s’ha de comentar que el poema és un sonet, és a dir, un tipus d'estrofa poètica d'origen italià composta per catorze versos de deu síl·labes. Organitzant els versos en quatre estrofes: dos quartets i dos tercets, amb una rima consonant d’art major i femenina ja que totes les síl·labes són planes.

Anàlisi de la mètrica:

Ab una pinta de marfil polia 11A

Sos cabells de finíssima atzabeja 11B

A qui los de or més fi tenen enveja, 11B

En un terrat, la bella Flora, un dia;11 A

Entre ells la pura neu se descobria 11A

Del coll que, ab son contrari, més campeja 11B

I, com la mà com lo marfil blanqueja,11 B

Pinta i mà de una peça pareixia. 11A

Jo, de lluny, tan atònit contemplava 11C

Lo dolç combat, que ab estremada gràcia 11D

Aquestos dos contraris mantenien,11 E

Que lo cor, enamorat, se m'alterava 11C

I, temerós de alguna gran desgràcia, 11D

De prendre'ls tregües ganes venien. 11E

Con a conclusió podem dir que l’autor, Francesc Vicenç Garcia en l’elaboració del poema comptava amb unes dificultats afegides ja que el tema de la composició, és a dir, el fet que una dama es pentinés,  ja havia estat adoptat per altres dramaturgs en l’època barroca i per tant innovar i superar podia resultar difícil i  es necessitava un alt grau d’enginy. Tot i així Francesc va superar el repte i va elaborar una composició que innovava i trencava els cànons de bellesa establerts al renaixement fent una oposició cromàtica a través de metàfores dels elements en joc, el blanc i el negre i així també deixant clar que la dama de cabell negre també pot ser bella fins al fet de fer enamorar aquell qui la contempla.