Aquest poema titulat ‘’A una hermosa dama de cabell negre
que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil’’ pertany a l’autor
tortosí Francesc Vicenç Garcia (1582-1623),
poeta i eclesiàstic català del segle XVII i un dels màxims exponents de la literatura barroca.
La seva obra es divulgà majoritariament a través de fulls
solts i no fou impresa fins desprès de la seva mort (1703) amb l’harmonia del
Parnàs.
La seva fama es fonamenta, sobretot en l’humorisme exagerat
que fins i tot passa per burla i per una certa tendència a l’escatologia. Tot i
així Francesc també escriu sonets amb un gran lirisme com aquest que estem
analitzant i gràcies aquest gran registre ha estat relacionat amb el
conceptisme.
Quant a l’estil i el llenguatge, cal observar que aquest
poema està escrit en català una de les llengües en què Francesc escrivia i s’ha
de tindre en compte que en aquesta època els autors castellans dels segles
imposaven els models literaris de prestigi i per tant el català estava de
banda. Va ser criticat per alguns autors de l’època i va ser acusat de
castellanitzar la literatura catalana i de propiciar el període de la
Decadència.
Aquest poema, com ens indica el títol, parla d' una dama que
es pentina els cabells en un terrat amb una pinta de marfil mentre l’autor, que
està enamorat bojament d’ella, l’observa des de lluny amb l’esperança que ella
també s’enamori d’ell. Per tant el tema de la composició
podríem dir que és l’amor. En aquest sonet, l’autor utilitza
els procediments propis del barroc, com són la utilització de figures
retòriques complexes com les metàfores i
es basa en un dels trets més característics de l’estètica barroca, el
contrast.
En aquesta composició podem veure diferenciades dues parts.
La primera part comprèn els dos primers quartets on a la primera estrofa veiem
que la bella Flora, la dama, es pentina els cabells negres com l’atzabeja amb
una pinta de marfil i presenta un desordre en l’estructura sintàctica, per
tant, estem parlant d’un hipèrbaton que ocupa tota l’estrofa i fins i tot tota
la composició.´Per dir-nos que els cabells d’or, referint-se als cabells
rossos, tenen enveja dels negres (atzabeja) utilitza una personificació, ja que els cabells no poden
tenir enveja i que els cabells siguin d’atzabeja és una metàfora. Tot junt també
es podria classificar con un text hipérbolic ja que esta molt exagera i fins i
tot pot semblar inversemblant.
Segons el tòpic literari “descriptio puellae” o ‘’donna angelicata’’, la dama havia de ser
rossa, en canvi la dama que ens presenta l’autor és completament morena. També
hi podem observar com el tòpic literari del “locus amoenus” no es compleix ja que la situació transcorre en un
simple terrat sense contemplacions ni luxes
A la segona estrofa podem apreciar un contrast entre el color blanc i el color negre.
El color blanc està representat a través del coll, les mans i el marfil de la
pinta, en canvi el color negre
representa els cabells de la dama.
Aquesta lluita entre els contraris forma una metàfora. Un altre exemple
de metàfora amb un hipèrbaton seria ‘’Entre
ells la pura neu se descobria’’.
La segona part de la composició podríem dir que són els dos
últims tercets que es veuen diferenciats per la intervenció de veu poètica. Al
primer tercet apareix el jo poètic i ens mostra que a partir d’ara parlarà
d’ell i dels seus sentiments i ens explica com queda meravellat mentre
contempla el dolç combat que tenen la pinta amb els cabells negres de la dama.
Pel que fa al combat trobem una figura retòrica anomenada oxímoron ja
que un combat mai pot ser dolç.
Per finalitzar a l’últim tercet del poema, el poeta mostra
l’angoixa ‘’Que lo cor, enamorat, se
m'alterava’’ que sent al contemplar el combat i vol parar -lo ‘’I,
temerós de alguna gran desgràcia de prendre'ls tregües ganes venien’’.
Pel que fa a la mètrica s’ha de comentar que el poema és un
sonet, és a dir, un tipus d'estrofa poètica d'origen italià composta per
catorze versos de deu síl·labes. Organitzant els versos en quatre estrofes: dos
quartets i dos tercets, amb una rima consonant d’art major i femenina ja que
totes les síl·labes són planes.
Anàlisi de la mètrica:
Ab una pinta de marfil polia 11A
Sos cabells de finíssima atzabeja 11B
A qui los de or més fi tenen enveja, 11B
En un terrat, la bella Flora, un dia;11 A
Entre ells la pura neu se descobria 11A
Del coll que, ab son contrari, més campeja 11B
I, com la mà com lo marfil blanqueja,11 B
Pinta i mà de una peça pareixia. 11A
Jo, de lluny, tan atònit contemplava 11C
Lo dolç combat, que ab estremada gràcia 11D
Aquestos dos contraris mantenien,11 E
Que lo cor, enamorat, se m'alterava 11C
I, temerós de alguna gran desgràcia, 11D
De prendre'ls tregües ganes venien. 11E
Con a conclusió podem dir que
l’autor, Francesc Vicenç Garcia en l’elaboració del poema comptava amb unes
dificultats afegides ja que el tema de la composició, és a dir, el fet que una
dama es pentinés, ja havia estat adoptat
per altres dramaturgs en l’època barroca i per tant innovar i superar podia
resultar difícil i es necessitava un alt
grau d’enginy. Tot i així Francesc va superar el repte i va elaborar una
composició que innovava i trencava els cànons de bellesa establerts al
renaixement fent una oposició cromàtica a través de metàfores dels elements en
joc, el blanc i el negre i així també deixant clar que la dama de cabell negre
també pot ser bella fins al fet de fer enamorar aquell qui la contempla.
